Saps Lluís, hi penso tant en tu...
En quan m’aixecava de matinada, amb les botes de muntanya posades al peu del llit i la motxilla a mig preparar. I mentre em feia una truita per l’entrepà, la carn arrebossada per la carmanyola i un parell d’ous durs per la caminada, encenia el vell aparell Panasonic, i posava un dels teus discos (Verges 50, probablement), baixet, doncs els pisos del Congrés, com els de tots els barris obrers del país, no admeten intimitats de matinada.
Llavors sortia cap a l’estació de Sant Andreu, negra nit encara, tot xiulant “País petit” amb la motxilla a l’esquena i els prismàtics al coll, em retrobava amb els companys de cordada i agafàvem el tren cap a Ribes, el cremallera fins a Queralbs, i d’allà cap el Coma de Vaca per controlar el niu de l'àguila daurada o mirar de fotografiar el gall fer. I fèiem nit al refugi de la Fecsa, on acostumavem a dormir-nos després d'omplir els quaderns de camp tot escoltant el Tiani tocar a la guitarra “Laura” o “El bandoler”, i tancava els ulls sentint “I avui que puc fer una cançó...” o “Era el segle XIX, i amb el nom de Joan Serra...”
I saps una cosa Lluís, llavors volia dedicar-me al que avui faig: escriure tot el que he vist a la natura, encomanar a la gent aquesta passió pel nostre entorn. Volia ser el que avui sóc. I que tu fossis el que ets per mi i sempre has estat Lluís: un dels referents morals i sentimentals més importants de la meva vida i una de les poques persones que mai, mai m’ha fallat. Després he cantat amb tu als teus concerts, he tingut la sort de donar-te la mà i dir-te el molt que et respecto i que t'estimo, i vaig plorar amb el teu adèu als ecenaris. I avui m’ha sortit escriure’t això. No em demanis perquè.
Molts petons mestre, i que siguis feliç aquest any bonamic.
Llavors sortia cap a l’estació de Sant Andreu, negra nit encara, tot xiulant “País petit” amb la motxilla a l’esquena i els prismàtics al coll, em retrobava amb els companys de cordada i agafàvem el tren cap a Ribes, el cremallera fins a Queralbs, i d’allà cap el Coma de Vaca per controlar el niu de l'àguila daurada o mirar de fotografiar el gall fer. I fèiem nit al refugi de la Fecsa, on acostumavem a dormir-nos després d'omplir els quaderns de camp tot escoltant el Tiani tocar a la guitarra “Laura” o “El bandoler”, i tancava els ulls sentint “I avui que puc fer una cançó...” o “Era el segle XIX, i amb el nom de Joan Serra...”
I saps una cosa Lluís, llavors volia dedicar-me al que avui faig: escriure tot el que he vist a la natura, encomanar a la gent aquesta passió pel nostre entorn. Volia ser el que avui sóc. I que tu fossis el que ets per mi i sempre has estat Lluís: un dels referents morals i sentimentals més importants de la meva vida i una de les poques persones que mai, mai m’ha fallat. Després he cantat amb tu als teus concerts, he tingut la sort de donar-te la mà i dir-te el molt que et respecto i que t'estimo, i vaig plorar amb el teu adèu als ecenaris. I avui m’ha sortit escriure’t això. No em demanis perquè.
Molts petons mestre, i que siguis feliç aquest any bonamic.
José Luis GALLEGO
No hay comentarios:
Publicar un comentario